Blog

DOS PUNTS DE VISTA

l'eco de montserrat

Avui dia de Sant Jordi voldria penjar aquest relat, el qual no és gaire de sant Jordi potser, però que és un experiment tal vegada divertit. Espero que us agradi i us sembli entretingut.

CRIM I CÀSTIG (Els vius)

Tot va començar una nit de Tots Sants a casa del Miquel. Ningú hauria pogut dir quin va ser el motiu que va portar-los a fer-ho, però tots s’hi van apuntar amb l’alegria dels borratxos. Aquella nit van sortir de la casa per escolar-se al Cementiri de la Església veïna, feia anys i panys que ningú s’hi enterrava ni hi entraven. Quan tots van ser dintre, van treure el tauler de la «Oui-Ja», van posar-lo sobre la làpida d’una tomba plena d’heures. Van passar-se els següents vint minuts intentant contactar amb algú enmig de la gresca i la xerinola de tots, fins que el triangle de plàstic es va moure sol…

View original post 1.067 more words

Els Mestres del Saber

Els Mestres del Saber són una orde que existeix al marge de tots els regnes i races. Sorgiren al final de la guerra contra Filimbria, fa mil·lennis. L’Imperi Filimbri tenia una gran sed de coneixements, per això tenia diferents ordes d’estudi organitzats en diferents Torres

Els Mestres del Saber són una orde que existeix al marge de tots els regnes i races. Sorgiren al final de la guerra contra Filimbria, fa mil·lennis. L’Imperi Filimbri tenia una gran sed de coneixements, per això tenia diferents ordes d’estudi organitzats en diferents Torres. Al final de la guerra hi havia un greu problema de falta de gent en les diferents Torres, per això van agrupar tots els savis en una única orde. Dins d’aquesta nova institució van infiltrar-se individus contraris al règim governant, finalment van rebel·lar-se contra els seus governants i es rendiren als seus enemics. Des d’aleshores els Mestres del Saber han ampliat els seus coneixements i han esdevingut imprescindibles  per mantenir l’equilibri del continent de Xaoria.

Els Mestres del Saber, després d’un rigorós procés d’estudi i ensinistrament, tenen les habilitats de la majoria de les races de Tarnus. És per això que no pertanyen a cap raça, a despit de la seva raça de procedència, ja què pertanyen a totes i a ninguna alhora. Sovint són acusats de ser de malfiar, és a causa de la seva obsessió per mantenir l’equilibri que els pot portar a actuar en contra teu just després d’ajudar-te en un altre problema. Entre les seves files encara hi han alguns dels Filimbris originals i es pensa que hi han seguidors del Culte de Sang. Tenen la seva seu a la Torre de Balaenon, al nord de Ausia, just al costat de la frontera amb les terres ermes i Argentia. En l’actualitat el Gran Mestre, el seu dirigent, és Quetral i és un dels darrers Filimbris vius. Cada un dels Regnes de Bergundia i Iloria (antic territori de l’Imperi Filimbri) tenen un Mestre en Cap designat pel Claustre de la Orde, aquest s’encarrega d’aconsellar el rei i el regne.

El Regne d’Argentia

És un dels principals protagonistes del joc de poders del Continent de Xaoria. El regne està situat en una vall, envoltada per les Muntanyes de Pyr i està obert al Golf de Parfilin, al Mar del Nord. El nom del regne prové de la capital, Argentia, anomenada així pel color brillant i argentat de les seves muralles.

És el regne on viuen els dracs i les dragones, conceben el seu regne com una espècie de territori de caça i camp de batalla. Per això el territori és verge i absent de tota intervenció, no hi trobarem ni camps de conreu, ni molins,… La capital és la única ciutat del regne, sent una ciutat totalment atípica. Construïda en tants barris com ordes de dragones hi han. Les construccions són bàsicament caus artificials fets amb totes les comoditats imaginables i a mida de les seves habitants. Podem dir que Argentia va ser concebuda per ser un lloc on criar els dragolins i les dragolines sense cap perill, per això està envoltada per una muralla pensada per evitar els depredadors o els perills que puguin tenir les cries.

El regne està governat per una Kohener, paraula en Draek, composta per Kohe i Enere que traduïda significa “cap de guerreres”. Aquesta és la dragona més forta de la ordre negre i des de fa segles recau sempre en la mateixa estirp. La Kohener és la encarregada de fer complir les normes bàsiques del regne i imposar l’equilibri. Així mateix la Kohener és la única que pot convocar les dragones i els dracs per la guerra. Tanmateix la societat d’Argentia és individualista i bastant violenta, embolicada sempre en lluites pel poder o en guerres amb els seus veïns.

El regne consta de 8 ordes, les quals s’organitzen per color d’escata i per poder:

– Ordres de Foc: Negre, Verda, Roja, Marró.

– Ordres d’Aigua: Blanca, Platejada, Blava, Taronja.

– Ordres No Combatents o sense Habilitats: Daurada, Grisa, Coure, Bronze.

Cada ordre té una lider o cap, la qual forma part de la Junta i respon davant la Kohener. Així mateix, la societat és Matriarcal. Els Dracs, o els mascles en general, no tenen cap mena de poder ni poden donar opinió en els temes del regne. Això és perquè són considerats com a poc més que criatures mal criades, a causa dels orígens de la espècie.

La seva font de riquesa és el Zaeri, un mineral platejat i brillant que mai es rovella ni perd la brillantor. També és apreciat per la seva resistència a altíssimes temperatures sense deformar-se i per absorbir cops molt forts sense cedir. Per contra, si s’empra per colpejar el metal es trenca com si fos vidre. Els diners obtinguts del comerç de Zaeri, s’utilitzen sobretot per comprar armadures i armes ja que Argentia no té ferrers ni armers.

 

El Culte de Sang

Es tracta d’un culte hereu de les malsanes creences de Filimbria. Els dirigents del culte creuen en la supremacia dels Purs de Sang, que són els qui tene

 

Es tracta d’un culte hereu de les malsanes creences de Filimbria. Els dirigents del culte creuen en la supremacia dels Purs de Sang, que són els qui tenen sang Filimbria en els seus arbres genealògics. Porten milers d’anys fent conxorxes per afavorir la seva tornada al poder i sotmetre tots els qui consideren inferiors.

Amb el pas del temps aquest culte va pervertir-se en arribar a orelles del poble. La majoria va interpretar-ho com un culte a les ofrenes de sang a les Tarasques i les víbries, animals que s’alimentaven d’aquest fluid i eren creacions de l’imperi Filimbri. Els seguidors més evidents i notoris són els Silfs de les Muntanyes de Sang, els quals es van escindir dels seus cosins i cosines (els Silfs i les Faedr) després d’una cruel guerra. Tanmateix aquest culte està infiltrat en tots els estaments de Tarnus i han triat aquest moment de feblesa dels dos grans imperis per a poder assolir els objectius dels seus autèntics amos, els Purs de Sang.

 

La Sang dels Purs

Ha passat un mes des de l’atac a Castellnord i la guerra continua. Enmig del caos originat al regne de Bergonia pel retorn dels refugiats a les seves ciutats d’origen, tots plegats hauran de fer front a la conxorxa d’un traïdor. A més, descobriran la mà negra d’una culte pervers darrera dels successos dels últims temps.

Ha passat un mes des de l’atac a Castellnord i la guerra continua. Enmig del caos originat al regne de Bergonia pel retorn dels refugiats a les seves ciutats d’origen, tots plegats hauran de fer front a la conxorxa d’un traïdor. A més, descobriran la mà negra d’una culte pervers darrera dels successos dels últims temps. Un culte que està infiltrat en tots els estaments de Xaoria i s’ha fet amb el control de Ausia. Un culte que creu en la superioritat dels Purs de sang, els descendents directes del extingit regne de Filimbria.
Per si no n’hi havia prou, Iloria decideix atacar Argentia. Aeguedr haurà de tornar al regne de les seves avantpassades i imposar la seva autoritat. Mentre malda per impedir que la seva fràgil relació amb Arland no se’n senti. Aconseguiran fer front a tots els reptes?

Aquesta propera setmana podreu esbrinar-ho comprant el llibre!!!

La sang dels purs

Aviat arribarà la segona part de Castellnord i del cicle de Les Guerres de Bergundia. Aquí us deixo un capítol per a què aneu preparant-vos.

Aviat arribarà la segona part de Castellnord i del cicle de Les Guerres de Bergundia. Aquí us deixo un capítol per a què aneu preparant-vos.

CAPÍTOL 6

Arina va escoltar Oric implorant a algú que el perdonés, això la va fer dubtar de la conveniència d’entrar. Va fer algunes passes tímides cap a l’interior dels banys i va veure la figura del bergó inclinat al costat de la piscina d’aigua calenta. Aquest, en adonar-se de la seva presència, va fer un gest de desesperació i assenyalà a la seva interlocutora oculta sota l’aigua. Arina va notar la energia de Sudra al fons de la piscina i, pel que captava dels seus pensaments, no estava gaire contenta.

  • Sento haver-vos molestat. Tornaré en una estona.
  • Si us plau, podries ajudar-me? Digues-li que sóc sincer quan li demano disculpes.
  • I què lamentes exactament?
  • Aquella mala pècora de la Abaetr m’ha contagiat. Abans, jugant, li he dit Carbasseta sense pensar-hi i ara no vol sortir de sota l’aigua. S’ofegarà!
  • “Abans nevarà al desert que ofegar-se una dragona taronja”.- va dir divertida Resadr en el seu cap.
  • Això és un tema privat, ja us espavilareu – va dir Arina retirant-se, no li agradava gens ser el centre d’atenció.- Però no pateixis, que no s’ofegarà.
  • N’estàs segura?

Com a tota resposta va assentir amb el cap, mentre feia un somriure tranquil·litzador. Va caminar pel jardí, fins que va localitzar un banc al costat d’una font. Un lloc ideal on poder seure tranquil·la i reflexionar-hi una mica. Tan bon punt havia vist Agrairn, alguna cosa dins seu s’havia tornat boja. Desitjava amb cada partícula del seu ésser poder estar al seu costat i no separar-se’n. Ja havia estat enamorada altres cops i havia tingut parella diverses vegades, però això era totalment diferent. Era com un poder magnètic que la obligava a girar al seu voltant, una cosa per la qual no estava preparada. Les seves espectrals mestres, que exercien de substitut del seu instint, li havien recomanat lluitar-hi per a impressionar-lo, però el resultat havia estat decebedor. Va esbufegar, enfadada encara pel resultat del combat, creia fermament que havia fet el ridícul. Estava tan absorta que no va notar com s’acostava Aerlia, aquesta va seure al seu costat fent-li un bon ensurt. La dragona va fer un somriure entremaliat.

  • Això no és just, ara no ens entrenem Arda. No havia d’estar pendent de on eres.
  • No he dit pas el contrari.
  • Però ho has pensat. No penso donar més voltes a la ciutat ni fer cap mena d’exercici.
  • No pateixis, demà en faràs més dels que voldràs- Aerlia va riure davant la cara de desesperació de Arina.- Has de recordar que la teva vida pot dependre d’això, no et queixis tant. T’he buscat per poder parlar del que ha passat aquest matí.
  • No crec que haguem de parlar de res- va dir tímidament Arina.
  • Qualsevol dragona que no sigui cega com un talp veu el que et passa-va esperar per si Arina contestava alguna cosa abans de continuar.- A la nostra espècie, si trobem al company adequat, establim vincles de parella de per vida. És un lligam molt més fort del que qualsevol altra espècie pugui establir. Com ja saps, gràcies a les teves amigues espectrals, nosaltres som energia feta matèria. Com a tal, els nostres vincles s’estableixen en aquesta base i, per tan, compartim la nostra pròpia essència. Cal que estiguis completament segura que Agrairn és alguna cosa més que un caprici passatger.
  • No havia sentit res com el que sento ara mateix, Arda.
  • És com si el teu món girés al seu voltant? Conec la situació, jo també ho he sentit. Però ho tindràs complicat, cal que entenguis on et fiques. Les semidragones compartiu trets amb totes dues espècies i, alhora, no pertanyeu a cap dels dos móns. El meu germà és un mascle molt demandat, Arina. És membre de la família reial i per tan pot transmetre els nostres gens a la seva descendència, cosa que significa cries fortes i sanes. A més, és ben plantat i un gran guerrer per mèrits propis.
  • Sé que no tinc gaires possibilitats. No crec que vulgui la meva atenció- Aerlia va riure com a tota resposta.
  • No es tracta que ell reclami la teva atenció, sinó tu la seva. En el nostre món, les femelles rondem els mascles. Els hi fem obsequis, els convidem a cites…- Aerlia va veure com Arina empal·lidia.- Respira profundament Arina, no et deixis portar pel pànic.
  • Però, jo sóc humana! En el nostre món, són ells els qui ens ronden.
  • Haureu de trobar un punt mig. I ara et deixo, s’acosta el meu fill per la vostra reunió ultrasecreta anti-Aerlia.- Arina es va posar vermella.- Us pensàveu què no ho sabria? No pateixis, no m’hi acostaré, no tinc cap intenció de sentir la mare i l’àvia enfadades. Abans, però, tindré prou temps pel meu passatemps preferit.
  • És un passatemps que podria compartir jo també, Arda- va dir la veu entremaliada de Arien entre la foscor.- Buscar-li les pessigolles al teu fill.
  • Quina culpa en tinc jo que no tingui nassos de dir-me les coses a la cara- va respondre aquesta rient satisfeta mentre s’allunyava.­­­­­

A l’esquerra de la font, va aparèixer la silueta de Arien. Que es va acostar a on era asseguda Arina. Va seure al seu costat i va romandre en silenci. Arina li clavà la seva mirada, volia deixar-li clar que no era benvinguda, sobretot després de l’estirabot de l’altre dia. Podia comprendre que Arien volgués tenir secrets, però no li havia agradat gens com li havia parlat. Aquesta, va moure’s inquieta i va llençar una pedra a la font, nerviosa.

  • Sé que no hauria d’haver-te parlat d’aquella manera i ho lamento molt.
  • Ja ho has dit moltes vegades això, però no canvia el fet que ho vas fer i hi tornaries.
  • Tens raó, però no es tracta de cap mena de greuge contra teu. Ni del fet que no siguis feèrica. Simplement, no vull que ningú em recordi qui sóc.
  • Creia que érem amigues i compartíem els nostres problemes, que totes dues érem semblants. Però em vas mentir, en el fons no t’importa gens ni mica res del que em passa, oi?
  • No és veritat.- Va respondre dolguda Arien, aleshores va adonar-se de com trobava a faltar les xerrades mb Arina.- Però hi ha coses que no puc explicar ni tan sols a tu. El món de la meva mare és massa diferent de tot el que has vist, no puc esperar que ho comprenguis.
  • Voldràs dir el teu món.
  • No sóc cap Faedr! Què he de fer per a que la gent deixi de incloure-m’hi?
  • Ja hi tornem?- va dir Arina, la qual notava com li bullia la sang; la seva part de dragona li exigia respondre al desafiament.- Aquest és el problema en realitat, oi? No acceptes realment qui ets.
  • És clar que ho accepto, porto des de petita vivint amb les conseqüències. Em sento atreta per qualsevol ésser de qualsevol sexe amb un mínim de bellesa. No puc expressar emocions i puc aconseguir controlar els altres utilitzant la meva veu. Vols què continuï?
  • El que acceptes són les conseqüències, no les causes. Pertanys a dos móns, el humà i el feèric. No te’n pots desentendre de cap dels dos.
  • Com t’atreveixes a jutjar-me? No tens ni idea del que parles- Arien no va poder evitar que Arina captés part dels seus records. Una fila de gàbies on hi malvivien uns éssers que haurien estat bells si no fos per la falta de higiene i de condicions de vida. La semidragona va sacsejar el cap disgustada.- Doncs això només és una petita part del que tu vols que accepti. Sóc la filla d’una de les reines de les Faedr i, com a tal, hauria de preservar el seu estil de vida. Com a cavaller no podria ni voldria fer-ho
  • No utilitzis la teva condició de cavaller per amagar-te, Arien. Aquest record és horrible, però si no vas fer res per canviar les seves condicions és perquè no era cap mena d’injustícia. Aquests individus van acceptar aquestes condicions de vida lliurement, oi?-  el silenci de Arien va ser suficient per Arina.- Aleshores, no pots imposar la teva opinió ni els teus prejudicis. Estic segura que tens raó, moltes de les coses que vas veure han de canviar. Aleshores… utilitza el teu rang per produir aquest canvi! Ets Arien Velifi, t’agradi o no, i algun dia pots ser la seva reina. Això pot donar-te la possibilitat de canviar la seva societat, a poc a poc, per aconseguir que evolucionin.
  • No pots canviar algú que no vol fer-ho. Creus que les coneixes, però són fredes i egoistes. Capaces d’una mesquinesa tan gran que t’horroritzaries.
  • Si tan dolentes són.. per quin motiu van acceptar entrar a la confederació de Bergundia? Per quin motiu va tenir-te la teva mare? Sobretot tenint tants sementals disponibles- va dir Arina sense poder evitar un deix de disgust.

Arina no podia continuar pressionant Arien, la mestissa havia d’adonar-se del que li volia dir tota sola. Com en el cas de les faedr, no serviria de res obligar-les a canviar sense provocar un veritable canvi de mentalitat de la societat. Coneixia prou la seva amiga com per saber com de tossuda era quan no volia cedir en una opinió. Es disposava a aixecar-se quan va notar alguna cosa rara que es movia entre la seva cota de malla. Arina va saber de qui es tractava abans hi tot de poder-ho veure. Va picar contra per esclafar en Taf sense pensar-s’ho, tot el dia que havia estat molestant-la i ja en tenia ben bé prou. Però el petit follet era més ràpid que Arina fins hi tot desprès de l’espectacular augment de les seves habilitats. La petita lluerna verda va sortir corrent àgilment pel braç i va saltar a terra. Arina es disposava a perseguir-lo, quan una ràpida i àgil mà el va atrapar en l’aire. La semidragona va llençar un crit d’alegria, després d’intentar atrapar-lo durant tot el dia, ara es podria venjar. En alçar la mirada es va trobar mirant de fit a fit als grisos ulls de Agrairn i la semidragona es va fondre. El drac va intentar disculpar-se nerviós, era conscient que les normes de comportament prohibien la seva intervenció en els afers d’una femella. Però lluny d’enfadar-se, Arina va donar-li les gràcies.

  • És sorprenent que siguis tan ràpid de reflexos, sobretot sent tan gran i pesat- va dir Arina en el que esperava fos un afalac.
  • Ho havíem de ser si volíem menjar- va dir somrient nerviós el drac.- Els dracs vermells vivíem originàriament al Mar de Foc i les nostres preses principals eren els Corredors de Sorra.

Arina va manifestar la seva ignorància sobre el que eren els Corredors de Sorra i el drac va començar una llarga explicació. Arien sabia  que era innecessària, Arina havia viscut molts anys amb Yamillah i havia sentit a parlar d’aquelles perilloses criatures del desert Laci. Una espècie de cucs cuirassats de la mida d’una casa i amb un verí mortal. Tan ràpids com un llamp i una de les més perilloses criatures de tot el continent. Va esperar segons i va seguir-la cap als banys.

La única dels presents a la reunió que semblava encantada de trobar-se a aquelles hores de la nit era Sudra. Corria de l’un a l’altre intentant atreure l’atenció i poder iniciar algun divertit joc, mentre esperaven començar. Finalment Arland va arribar acompanyat de Aecis i Veridr, esguida de Aeguedr que duia una camisa d’Arland que li arribava fins els genolls. Sense dir res van seure fent rotllana, per a decepció de Sudra que no estava satisfeta amb la quietud de tothom.

  • Aeguedr i jo hem cregut que calia analitzar entre tots plegats un preocupant succés que s’esdevingué al final del setge de Castellnord. Aquest succés ens va fer sospitar que hi havia alguna trama oculta darrere de tot plegat – va fer uns segons de pausa per assegurar-se de tenir l’atenció de tots.- Quan la batalla estava concloent, la mare va aconseguir venjar-se dels assassins de la seva filla, Arag i Arcaenos. Vàrem creure que l’assumpte quedava liquidat, però Arag abans de morir va llençar una críptica profecia: “Pagareu cara la vostra gosadia. Us penseu què heu aconseguit alguna victòria? Aquesta era la vostra última oportunitat de escapar de la mort. Us enfronteu a algú infinitament superior a tots vosaltres. Quan aconsegueixi alliberar el guardià comprendreu que sou morts”.  Des d’aleshores rumiem  el possible significat d’aquests mots, fins  que Arina va esmentar aquella paraula…
  • Lisdemaidr- va completar Aeguedr.
  • Sí… va deixar-me inquiet i no me l’he pogut treure del cap. Tinc la ferma intuïció que alguna cosa ho relaciona amb els guardians que esmentava Arag. En tens alguna idea, Arina?
  • Ja vaig demanar perdó per aquell error- va dir Arina inquieta.
  • No és hora de retrets, Arina. Es tracta de treure l’entrellat de tot plegat. Per exemple qui són aquestes misterioses mestres que tens- va intervenir Veridr.
  • No cal que sigui Arina qui expliqui d’on ve aquesta paraula de Lisdemaidr, jo mateixa us ho puc explicar. I no hi intervé cap tipus de guardià- va dir Maedr, disgustada.
  • Hem dit Arina, no Maedr.- va dir Aecis mirant-la amb cara de pocs amics.- No vull cap més interrupció d’aquest tipus, em sentiu! Potser encara aprendreu alguna cosa.
  • No sé quina relació pot tenir amb el que dius, de fet no sé gaire res sobre el que s’oculta darrere d’aquestes paraules- va dir la al·ludida.- Pel que vaig captar del pensament de Esomdr i Resadr, la llegenda tracta sobre una dragona que va salvar la seva gent de l’extermini. Però la llegenda ja era vella quan elles vivien i d’això en fa molt, tan que Veridr semblaria una cria acabada de nàixer.
  • Vaja, quina il·lusió no ser la més vella del lloc per un cop- va dir rient la al·ludida.- De tota manera, abans no continuem cal que us posem en antecedents. Les nostres llegendes tenen totes una base real. Aerlia, la primera Aerlia, va existir realment i d’això no hi ha cap dubte. Va viure fa moltíssim temps, quan Filimbria encara existia- en escoltar això, Arland feu un bot sorprès.
  • Potser està tot relacionat amb aquest imperi Filimbri.. Què us sembla? Hi ha alguna llegenda nostra on s’hi esmenti?- va dir Arland.
  • En les versions que expliquen actualment no hi veig cap mena de lligam, però estan massa edulcorades. Potser en les versions antigues que es guardaven a la biblioteca de Coarnoen i Trencanoe hi podria haver alguna referència- va afirmar Oric
  • Oblida-te’n, aquelles biblioteques van cremar pels quatre costats i el que en va restar ha estat rosegat per generacions de rates. Podríem investigar a les biblioteques originals però ens caldria una eternitat per poder trobar-hi alguna cosa- va dir Arien seriosa.
  • Parla de les grans Biblioteques de Bergonia i Bergundia- va dir Arland veient les cares d’interès de les dragones.- S’hi trobaven els documents i llibres més antics dels nostres regnes, el que la gent no sap és que eren tot còpies. Les biblioteques originals, en gran part heretades de Filimbria, estan ben protegides i amagades. Hi podríem trobar les versions originals de les llegendes sobre el nostre origen. En la versió que corre avui en dia, s’hi esmenta una maledicció Filimbria que exterminava pobles sencers.

Havien arribat a un atzucac, Arland i Aeguedr eren conscients que necessitaven escoltar les explicacions de Esomdr i Resadr. Si eren tan velles com semblava, eren el més proper a l’origen que tenien. Arina va moure’s nerviosa, no li agradava ser el centre d’atenció. La semidragona no estava del tot convençuda  de com sortiria la cosa, malgrat ser Cavaller i Bergona, la seva família no era especialment hàbil en allò de convocar morts. N’estava avergonyida, es suposava que els bergons eren la nació amb una major relació amb el món dels morts. Però era la família Maelrond la que sempre havia destacat en aquell camp, així com en la capacitat de penetrar en la ment dels altres. Arina va inspirar profundament, li calia concentrar-se, i poc a poc va tallar les seves connexions amb tot allò que la envoltava. Volia assegurar-se de fer-ho bé, aquella invocació necessitaria molta energia, no es tractava de cridar dos esperits menors. Eren dues dragones i, pel que havia pogut deduir, especialment poderoses. Tan bon punt va poder captar la essència de les dues dragones va saber que tindria problemes, cap de les dues estava especialment predisposada a mostrar-se davant dels presents. Finalment, forçant la connexió i arriscant-se a quedar separada del seu cós físic, va poder forçar Esomdr i Resadr a mostrar-se a tothom.

Al centre del cercle van fer-se visibles les formes translúcides de dues dragones que emetien un lleu resplendor verd. Eren unes dragones adultes, uns deu metres de la punta del musell a la punta de la cua, i dues banyes molt més petites que les seves cosines negres allí presents. Tenien les cames molt més llargues que totes les presents,a excepció de Cornedr. Els seus ulls els van recórrer a tots fins aturar-se en Arina, era evident que no estaven gaire satisfetes amb la situació.

  • Sabia que era un error posar-nos en contacte amb tu. Així ens pagues la nostra ajuda? Destorbant el nostre repòs?- va dir la dragona més prima de les dues, amb uns ulls d’un color verdós fantasmagòric.
  • No siguis tanoca, Esomdr. La pobra estava perduda i necessitava informació. Tanmateix, no ha sigut gaire amable això de fer-nos sortir a la força.
  • Era necessari, ens és essencial trobar algunes respostes. I la guia de guerreres experimentades com vosaltres- va dir aduladora Arina.
  • En portes alguna de cap, ho noto. Massa aduladora. Què voleu saber?
  • Hi ha alguna connexió entre la llegenda de la Lisdemaidr i els Bergons?
  • No que nosaltres sabem. A nosaltres ens la van explicar les més velles de les nostres i mai van mencionar per a res els Bergons.
  • Resadr té raó. Explicaven que molt de temps enrere, quan Filimbria encara existia, els seus habitants van tornar-se superbs i mesquins. Els filimbris havien nascut de la unió dels Escollits amb els humans i els nostres cosins del Sud. Per això creien en la seva supremacia sobre totes les espècies del planeta, cosa que els va portar a intentar sotmetre tots els regnes del món. Però alguns dels seus es van revoltar contra aquesta política, fou aleshores que van cridar la criatura. Una aberració de cos mort a la qual cap ferida la mata i amb una set de sang llegendària.
  • Utilitzaven aquelles aberracions per a sotmetre el seu imperi. Per això els Escollits van decidir donar a la nostra gent el do de l’enteniment i ajudéssim en la lluita contra els Filimbris. Aquests van millorar la seva criatura i van crear les víbries, que s’alimentaven de la nostra sang. Ens portaren al caire de l’extermini, els Escollits es van plantejar lluitar contra els seus descendents. Aleshores va sorgir una guerrera extraordinària, una dragona capaç de matar el cos mort de les víbries i enviar les seves ànimes al negre pou d’on havien sortit. Aquella guerrera es deia Aerlia i tots els pobles de la terra l’anomenaren Lisdemaidr, que vol dir la defensora. Els filimbris, mancats de la seva arma més poderosa, van perdre la guerra contra la seva pròpia gent i van ser expulsats del món. Aerlia va marxar, però abans va jurar que si algun cop tornaven les Víbries o els Filimbris, ella tornaria a alçar-se entre nosaltres.
  • Per això alguns creuen que la meva filla és la seva reencarnació. Sobretot perquè és una espècie de barreja de totes les ordes i una gran guerrera- va intervenir Aecis per primer cop.- Però no és cert i la única cosa que pot portar esbombar aquestes falses creences són mal de caps. Ja porta prous problemes sense creure’s una espècie de superguerrera- va afegir amb els riures de Agrairn de fons.
  • Vaig conèixer una de les nétes de Aerlia – va dir Resadr.- Va ser la única dragona que ha mort de vella. Segons explicava, la seva àvia era tan gran com un dragona roja, astuta com una dragona verda i llesta com una dragona negra. Podia volar més alt que qualsevol dragona i la seva mossegada era més forta que la de les dragones taronges.
  • Jo també he escoltat aquestes històries- va respondre tossuda Aecis.- Però, al capdavall, la meva filla només és una dragona daurada.
  • I això et sembla dolent? Les dragones daurades eren les millors assassines de tot Xaoria en els nostres temps. Qui millor per matar una víbria? La única que no lliga amb la llegenda ets tu, la mare de la primera Aerlia, era capaç de escopir foc- Aecis va fer un lleu salt mentre Veridr feia un somriure sorneguer.

Els Bergons van mirar-se, podien notar el que pensaven, aquella llegenda s’assemblava massa a les seves com per ser coincidència. Arland va estar temptat de deixar que Arina fos la portaveu per explicar la seva part de la llegenda però la mirada enrabiada d’aquesta va deixar-li clar que no seria bona idea. La semidragona ja havia tingut més protagonisme del que necessitava.

  • Tot això sembla lligar amb les nostres històries. Però no sé relacionar-ho amb les guardianes- Arland va fer silenci un moment per mirar d’esclarir com continuar.- Tot el que diu Esomdr de Filimbria és cert. Estava governat per humans i dracs per igual, tots ells eren descendents dels Escollits. Tenien una connexió especial amb les entelèquies i per això la seva civilització va ser la més avançada que ha existit mai. Amb el temps, alguns dels membres d’aquest regne van creure que no s’havien de conformar de dirigir discretament el esdevenir del món, sinó que volien sotmetre totes les criatures del planeta al seu suposat poder superior.
  • Els partidaris d’aquest pensament, van infiltrar els seus seguidors en les diferents torres- va continuar Arien.- Aquestes eren les seus de les diferents branques d’estudi dels Filimbris: la dels nigromants, la dels mags, la dels sacerdots…. Quan van controlar tots els puntals del regne van fer un cop d’estat i van imposar la seva voluntat. Com heu sentit, van crear unes criatures monstruoses que dominaven amb el seu pensament i mataven a tot dissident o opositor del règim- va fer una breu interrupció dubtant.- El poble de la meva mare diu que aquelles criatures eren els Dips, però en aquell aleshores eren molt més forts que els actuals, perquè s’alimentaven amb la sang dels Filimbris. Aleshores un seguit de migracions van arribar a Xaoria i van originar els actuals cinc regnes humans del continent: Bergonia, Iltritia, Lacia, Ausia i Iloria. Els Filimbris van creure que serien útils com a carn de canó, per això van afavorir els encreuaments entre el seu poble i els nouvinguts. Això va allargar la seva vida i el seu poder, fins arribar al que som avui en dia. Quan els Escollits van tornar, veieren el que feien els seus descendents i es van esparverar. Van intentar arreglar les coses i per això van enfortir els dons que nosaltres havíem adquirit després d’anys. Per evitar que caiguéssim en el mateix error que els Filimbris, tots els nostres dons estan regits per una única entelèquia: la justícia.
  • Els Filimbris van decidir fer una purga de tot el que consideraven races impures- va dir prenent el relleu Oric.- Per això ens vàrem aixecar en armes contra ells en una cruel guerra civil. Alguns dels filimbris van unir-se a la revolta s’anomenaren La Guàrdia de la Llum. Els governants Filimbris van decidir donar un cop definitiu a la guerra i van enviar una nova arma: els Cavallers Obscurs. Tan poderosos com nosaltres però sense cap mena de inhibició a l’hora de aniquilar els seus enemics. Els Escollits van decidir restablir la força del seu bàndol i la llegenda diu que del nord van arribar els dracs. Veient la guerra perduda, els Filimbris van reunir els seus líders més poderosos per mirar de trobar una sortida a la seva situació. En aquestes condicions van reunir totes les torres en una única orde i inventar una nova arma capaç d’enfrontar-se a aquells dracs, aquesta arma van ser les víbries. Cap ferida les matava perquè ja eren mortes i la seva ànima no coneixia el perdó. D’una intel·ligència malsana i una força descomunal. Va aconseguir fer retrocedir les forces dels Escollits, fins que quatre cavallers de gran valor i la filla del vent, una dragona filla d’un drac Filimbri i una dragona del nord; van aconseguir acabar amb les víbries.
  • I la guerra?
  • Es diu que els governants Filimbris van ser víctimes de la seva pròpia medecina. Infiltrats a la seva nova ordre hi havia membres dels Guardians de la Llum, quan les víbries van ser derrotades aquests van revoltar-se contra els seus amos arrossegant la majoria de companys. Quan les forces dels Escollits eren a les portes de la darrera ciutat de l’imperi, les portes es van obrir i va sortir el cap de la ordre a rendir-se. Havien tancat els líders en una altra dimensió, a través d’un portal que havien segellat. Els pocs Filimbris que havien sobreviscut a la guerra i a les purgues dels seus líders van barrejar-se entre els humans.
  • I l’orde?
  • Encara viu i avui en dia se’ns anomena d’una altra manera. Ara se’ns coneix com els Mestres del Saber- va dir la veu de Agraemon al seu darrera.

Agraemon va ignorar les mirades desconfiades dels presents a la reunió, es limità a saludar els dos espectres amb una inclinació de cap. Havia estat escoltant aquella estranya reunió, atent a les històries que s’hi explicaven. N’estava satisfet, potser aconseguirien reunir totes les peces del trencaclosques per aturar la profecia.

  • Aleshores potser ens podries explicar, què carat vol dir tot això? Com poden afectar-nos unes persones que són mortes de fa temps?- va preguntar Aeguedr.
  • Segur que coneix el significat, però no t’ho dirà- va respondre Veridr abans que ell.
  • Jo també t’estimo, vella amiga. Et recordo que el darrer cop que ens vàrem veure em vas prometre un combat- va dir Agraemon somrient.
  • Això va ser quan encara eres cavaller. Ara no tindria interès- va dir Veridr.- A més, jo era jove i eixelebrada- les presents volien saber més sobre tot allò, però la mirada de Veridr els hi va deixar clar que era perillós preguntar.
  • Com ha dit Veridr, conec el significat de tot plegat. Però no puc explicar-ho, per dir-ho clarament, no m’ho permeten- va mirar els quatre cavallers.- Però sí que puc respondre a la teva segona pregunta, no es tracta d’una història morta. Una aberració com la de Filimbria no desapareix com si res. Alguns van sobreviure, amagats, i van donar origen al Culte de Sang. Sabeu què és?
  • Jo sí, les faedr expliquen que els Silfs en van trobar vestigis a les muntanyes de Sang. Es van dividir en dos pobles a causa de la seva idolatria a aquest antic culte malsà- Agraemon va fer un somriure satisfet en escoltar la resposta d’Arien. Al capdavall el Gran Mestre Quetral no li havia prohibit parlar de història ni des Silfs.
  • És una sort que gràcies a la teva mare ho coneguis- va fer una pausa per mirar de enfocar el tema sense provocar dolor innecessari.- La teva mare té raó, però el culte estava molt més estès i ocult del que ens pugui semblar. Amb el temps van pervertir els principis suprematistes Filimbris per a fer un culte de la superioritat mitjançant la sang i les fastigoses criatures creades per aquell imperi, les seves ofrenes de sang va ser el que els hi donà nom- els presents s’hi van interessar més.- El més increïble és que els pocs supervivents filimbris que mantingueren la seva identitat com a poble eren gent de pau, dedicada a l’estudi i la contemplació. Van ser exterminats pel culte i altres acòlits. Algun dia podré demanar perdó pel que vàrem fer Arcaenos i jo, amb altres guerrers. Varem descobrir una referència en textos de les biblioteques, vam decidir anar a la seva descoberta. Però el nostre viatge arribà a les orelles de algú i decidí que no podia deixar-los viure, va ser una autèntica matança.
  • Quina relació hi pot haver entre aquest culte i el guardià?- va interrogar Arland.
  • El mateix individu que va voler eliminar el rastre del culte de Sang fent aquell assassinat en massa, es va encarregar d’esborrar el rastre de les seves llegendes. No puc dir-vos-ho, encara que desobeís i us ho expliqués, ho oblidaríeu tot seguit.
  • Espero amb ànsia el moment en que puguis canviar l’esdevenir de la teva ordre, Agraemon. Aleshores tindré unes paraules amb aquest individu, un cop alliberat de les seves obligacions.
  • Altres ho han intentat abans Arland. No és un individu tan fàcil de vèncer, pensa en tot el poder que té.
  • Arcaenos ja et va dir fa temps que no totes les purgues són dolentes si són fetes amb justícia. La teva tasca era clara Agraemon i en un altre temps no hauries dubtat en fer-ho a sang i foc- va dir Veridr.
  • Tens raó, però aleshores no sabia tan com sé ara- va dir somrient-li Agraemon.- Un enfrontament obert entre nosaltres dos podria esquinçar aquest món irremediablement.
  • Els humans feu servir paraules enrevessades i retorceu les coses com velles porugues- va intervenir Maedr enfadada de tants subterfugis.- No importa una merda que hi té a veure el culte de sang amb el guardià. La qüestió és que hi té alguna cosa a veure i podria estar al darrere de tot plegat. Els seus seguidors poden estar infiltrats en tots els regnes. Ens caldrà començar a fer neteja de tots els traïdors abans de pensar en guardians i víbries- Va sentir el esbufec amenaçador de Aecis i acotà el cap.
  • No la renyis- va dir rient Aeguedr.- Per un cop estic d’acord amb ella, ens cal fer net. Com podem pensar en combatre un enemic quan el tenim entre nosaltres.
  • I caldrà que hi penseu abans no creieu- va dir la veu cansada de Erelion des de la porta.- Vinc de l’Estel del Sud, on he tingut una interessant xerrada amb Krinil, el representant dels nans a Bergonia. Ausia ha decretat el arrest de tots els no humans del seu regne i la retenció dels humans estrangers. Ja han detingut tota una caravana de nans, diuen que no són benvingudes criatures inferiors a les seves terres- Les dragones van deixar anar rugits de ira, mentre Arien i Arina premien el pom de les seves espases.- Això no és tot, fins hi tot ha ordenat retenir la escolta que li havien ofert els Iltrits.
  • El que no saps, Erelion- va afegir Agraemon.- És que el nou mestre en cap del regne de Ausia és Eslu i Mera en persona s’encarregarà de Bergonia.

Erelion coneixia aquells noms prou dels seus temps d’ambaixador com per maleir en escoltar-los. Arien i Arina en captar els seus pensaments, van reaccionar amb una ràbia continguda. Altrament, Oric eva posar un braç protector al cap de la adormida Sudra. Arland era l’únic que semblava tranquil, però tan Aeguedr com Agraemon van veure la mirada sanguinària que surava en els seus ulls.

 

 

Arina de Roernion

És una de les supervivents de les cases del Braç de la Cavalleria. Filla de Milcu de Roernion i Parsina de Elirond, ambdós cavallers de Bergundia. Quan tenia mesos de edat va ser evacuada del Regne de Bergonia en direcció a Ausia, regne on ha crescut i educat. És una dona de caràcter tímid a la qual no li agrada gens ser el centre de atenció. Com tots els cavallers és alta i, a més a més, d’aparença atlètica i voluptuosa, cosa que li dóna una aparença enganyosa ja que no té una gran força física.

És una de les supervivents de les cases del Braç de la Cavalleria. Filla de Milcu de Roernion i Parsina de Elirond, ambdós cavallers de Bergundia. Quan tenia mesos de edat va ser evacuada del Regne de Bergonia en direcció a Ausia, regne on ha crescut i educat. És una dona de caràcter tímid a la qual no li agrada gens ser el centre de atenció. Com tots els cavallers és alta i, a més a més, d’aparença atlètica i voluptuosa, cosa que li dóna una aparença enganyosa ja que no té una gran força física.

Com hem dit Arina no té una gran força física malgrat la seva aparença, això ha fet que no destaqui gaire en el combat. En aproximar-se a la edat en la qual ha de fer el jurament com a cavaller se li desenvolupen els poder propis de la casa Roernion. Per aquest motiu assoleix renom com a guerrera a Ausia, gràcies als seus escuts i proteccions energètiques. Fuig de Ausia de nit gràcies a una advertència de la seva amiga Yamillah, cavaller del regne de Lacia que també és cavaller. Durant el viatge cap a Bergonia desenvolupa per sorpresa una altra capacitat heretada dels seus ancestres, es converteix en una Semidragona. Companya i amiga de Maedr, una jove dragona taronja, es baralla amb ella constantment alhora que no s’hi sent unida per una complicada amistat.

Erelion

És l’oncle de Arland i e únic pare que ha conegut aquest. Fill de Urel de Maelrond i germà de Cronod de Maelrond, tots dos caps de la Casa de Maelrond. Malgrat això, Erelion va entrar a formar part de la casa de Taelion, la de la seva mare. És membre del Braç dels Cancellers, per la qual cosa té unes habilitats naturals per la diplomàcia i la gestió. Gràcies a això va ser triat com a negociador i representant davant d’Argentia; durant aquest viatge va conèixer Aerlia, la qual es convertiria en la seva parella.

És l’oncle de Arland i e únic pare que ha conegut aquest. Fill de Urel de Maelrond i germà de Cronod de Maelrond, tots dos caps de la Casa de Maelrond. Malgrat això, Erelion va entrar a formar part de la casa de Taelion, la de la seva mare. És membre del Braç dels Cancellers, per la qual cosa té unes habilitats naturals per la diplomàcia i la gestió. Gràcies a això va ser triat com a negociador  i representant davant d’Argentia; durant aquest viatge va conèixer Aerlia, la qual es convertiria en la seva parella.

El seu aparellament amb la dragona daurada va provocar que la seva carrera prengués un caire més militar. Gràcies al seu parentiu amb els Maelrond i, per tan, el seu entrenament de jove, va ascendir ràpidament en la Milícia de la Junta del Regne. Fins al punt que durant una part important de la guerra va tenir sota el seu comandament tota una legió. Però, en el moment de la Batalla d’Ur es trobava retirat i concentrat totalment a tasques de govern, en un lloc secundari. Això fou degut a la seva elecció com a cap de la casa Taelion.

Erelion té molts secrets al voltant de la seva vida, la majoria dels quals s’han oblidat o han passat desapercebuts. El primer és la seva edat, la gent és conscient que és el germà de Cronod, però ha oblidat que és el germà gran. Per això ningú coneix la seva edat, està viu gràcies a Aerlia, en aparellar-se amb una dragona la teva vitalitat queda lligada a la seva. El seu segon secret, és el seu malnom, Erelion el Carnisser, entre el poble de Bergonia corre la brama que li van posar per la sagnant victòria en la batalla del Castell de la Guàrdia, però no és veritat. El malnom li fou imposat per Sef d’Abaetr, durant molt de temps Erelion tenia la costum de espellar i esquarterar les preses de Aerlia; un dia tenien una reunió de l’Estat Major quan va aparèixer ple de sang fins a les orelles, Sef d’Abaetr no va poder evitar saludar-lo com Erelion “el Carnisser” i davant d’alguns comandants estrangers va preguntar-li quants caps havia tallat per acabar així. Per això el malnom va fer fortuna, ja que entre els amics provocava rialles i molts enemics creien que era degut a la seva ferocitat.

Aerlia

Aerlia és la tieta de Arland i la parella de Erelion, però ha criat el seu nebot com si fos fill seu. Durant tota la vida del seu fill adoptiu i nebot li ha amagat la seva autèntica naturalesa, és una dragona daurada. Membre de la orde Daurada, és una gran mestra de guerreres i una mestra amb la espasa.

Aerlia és la tieta de Arland i la parella de Erelion, però ha criat el seu nebot com si fos fill seu. Durant tota la vida del seu fill adoptiu i nebot li ha amagat la seva autèntica naturalesa, és una dragona daurada. Membre de la orde Daurada, és una gran mestra de guerreres i una mestra amb la espasa. Però també és una font constant de problemes, donada la seva tendència natural a fer enrevessats plans i complicar les coses.

Aerlia està a Castellnord amb una segona intenció, trobar i entrenar la darrera de les dragones negres. Aquest ha estat un encàrrec de la seva mare, Aecis, la qual és la única de tot Tarnus que li pot infondre una certa por. Es va criar a Argentia, juntament amb la seva gran amiga Susnedr. Va ser entrenada per la seva àvia Veridr la Cruel, una de les grans reines de Argentia. Rancuniosa, baladrera i una mica creguda, sempre va portar molts maldecaps a tot el regne. Va conèixer Erelion després d’una gran desgràcia que quasi la feu renunciar a la vida, però tan bon punt va trobar-lo va decidir seguir-lo per tot arreu. Un dels grans secrets de la parella és que a causa del seu aparellament la vida de Erelion es va allargar quasi indefinidament.

L’altre gran secret de Aerlia és el seu origen, el seu pare era un dels darrers dracs de Filimbria. A causa d’això és descomunalment grossa per ser una dragona daurada, té la mida d’una dragona roja adulta. Té una potencial de mossegada de una dragona taronja i la intel·ligència d’una dragona negra. Per aquest motiu sempre ha estat més guerrera que assassina, malgrat que és una de les millors emmetzinadores de tot Tarnus.

Reflexions sobre els nous temps

Avui vull aprofitar aquest blog, el qual vaig crear per parlar del llibre de “Castellnord”, per fer una petita reflexió sobre algunes de les coses que han succeït les darreres setmanes. M’ha semblat adient fer-les en aquest espai donat que, en la petita mesura que pugui ser considerat, és un espai de literatura i cultura. En aquest àmbit, hem assistit a la marxa del grup Planeta, amenaça que ja hem hagut de escoltar diverses vegades els últims anys. Darrera d’aquest fet s’hi amaga un missatge subliminal, si jo marxo s’acaba la cultura i el món editorial.

Avui vull aprofitar aquest blog, el qual vaig crear per parlar del llibre de “Castellnord”, per fer una petita reflexió sobre algunes de les coses que han succeït les darreres setmanes.  M’ha semblat adient fer-les en aquest espai donat que, en la petita mesura que pugui ser considerat, és un espai de literatura i cultura. En aquest àmbit, hem assistit a la marxa del grup Planeta, amenaça que ja hem hagut de escoltar diverses vegades els últims anys. Darrera d’aquest fet s’hi amaga un missatge subliminal, si jo marxo s’acaba la cultura i el món editorial.

Aquesta amenaça és totalment indignant i falsa. Ignorar la gran quantitat de petites editorials i el món de la autoedició, així com els moderns mitjans electrònics, és d’un egocentrisme i una supèrbia intolerable. La literatura i la cultura, en tot el seu ampli espectre, depèn  de la gent que la consumeix (o millor gaudeix) i dels qui la fan. Les grans editorials no són les garants de la cultura ni les salvadores de res, al contrari, amb el seu monopoli han impedit la obertura de noves iniciatives o, com a mínim, els hi han fet la vida impossible. Per això, des d’aquest espai i en la meva humil opinió, els hi dic bon vent i barca nova.

Sí senyors, no cal espantar-se ni menjar-se els punys per la marxa de grans empreses. El seu espai serà ocupat per altres editorials que fins ara estaven al caire de l’abisme. I mentre hi hagi gent que vulgui llegir i/o escriure en català o castellà, a Barcelona i Catalunya es publicaran llibres. Hi va haver un temps sense grup Planeta on es publicaven llibres a Catalunya i tornarà a haver-hi vida sense ells. Únicament ens cal confiança en la nostra cultura (catalana o castellana) i en la nostra fortalesa.

Per tot això, els hi envio la meva felicitació i desitjos de bona sort en la seva nova aventura fora de Catalunya. Els hi agraeixo la seva preocupació sobre el món editorial català, però crec que tots plegats podrem tirar endavant sense vostès. Tan els lectors, com els escriptors, com les editorials; per tan voldria que es centressin en fer llibres en la seva nova etapa i permetés que els catalans (tots nosaltres en la nostra meravellosa diversitat) ens encarreguéssim de tirar endavant la nostra cultura (castellana o catalana). Els hi asseguro que gaudeix de bona salut.

 

Jordi Tomàs i Sabaté